Capítol 3

UN PAS MÉS CAP A L'ANELL

La Maria està lligada a una cadira amb una corda.

Al seu darrere, veu l’espia amb una màscara negra a la cara. De sobte, se li acosta. Ella no té por, se’l mira una estona a la cara, mentre ell va donant moltes voltes a prop seu.

La Maria recorda que té a la butxaca el seu regal d’aniversari, una lupa.

–Potser la lupa m’ajuda. Em penso escapar d’aquí! –pensa per a ella mateixa.

Llavors, espera fins que el vidre de la lupa es reflecteix amb el sol i crema la corda que la lliga a la cadira.

Al cap d’una estona, l’espia torna a intimidar la Maria dient-li:

–Nena, si no em dónes tota la informació que saps sobre l’anell perdut et deixaré sense beure ni menjar!

Però la Maria, fingint que està lligada, se’l queda observant callada.

Quan l’espia marxa de l’habitació un moment per agafar un ganivet per espantar encara més la noia, la Maria aprofita per fugir.

Arriba al carrer i comença a córrer per evitar l’espia. De cop s’entrebanca amb una pedra i es fa un esquinç.

Mentre s’intenta aixecar, passa una senyora.

–Estàs bé? –li pregunta.

–No! M’he fet mal al peu –diu la Maria adolorida.

–Com et dius? –li pregunta–. Em dic Carme i et vull ajudar.

–Em dic Maria, moltes gràcies.

La porta a casa seva per curar-la, és infermera. Quan hi arriben, es troben amb la seva filla baixant per les escales.

Aleshores, la nena es dirigeix a la Maria:

–Hola! Em dic Sara. Què t’ha passat?

–Jo em dic Maria i m’he entrebancat amb una pedra.

La Maria li explica tota l’aventura de l’anell i li pregunta si vol acompanyar-la.

La Sara físicament és alta, aproximadament mesura un metre i cinquanta-quatre centímetres d’alçada, té els cabells castanys molt llargs i llisos. La Maria creu que li queda molt bé amb els seus ulls blaus.

A més, vesteix amb uns texans curts, una samarreta de tirants negra i porta unes vambes.

La Maria pensa que poden ser amigues perquè sembla bona persona, divertida, valenta, alegre i potser li agraden les aventures en equip.

Tot seguit, li proposa d’anar a buscar als seus amics:

–Per què no anem un altre cop on em van segrestar? Potser hi trobarem l’Antoni i en Zequi!

–D’acord! –contesta la Sara molt decidida.

D’aquesta manera, retornen a l’aventura caminant un altre cop en direcció al lloc on l’havien segrestat.

Mentrestant, l’Ezequiel i l’Antoni, que han estat buscant la Maria per tot arreu, decideixen tornar també on la van perdre de vista.

Tot caminant cap a Cal Marcet, la Maria sent algú que parla amb un to de veu conegut.

–Amaguem-nos! Potser és el segrestador –diu.

De mica en mica, la veu s’apropa. I no una veu, sinó dues!

Llavors, la Maria distingeix l’Ezequiel i l’Antoni. Surten ràpidament per trobar-los.

–Hola, em dic Sara. Com us dieu vosaltres? –pregunta.

–Jo em dic Antoni i aquest és el meu germà Zequi. T’agraden les aventures?

–Sí! M’agraden molt! –contesta.

–Per què no véns amb nosaltres? –pregunta l’Ezequiel.

–D’acord! –respon la Sara.

Tots quatre decideixen seguir amb l’aventura i l’Antoni proposa a la resta:

–Per què no tornem a Cal Marcet?

–A mi em sembla bé! Justament ara anàvem cap allà! –diu la Maria.

–A nosaltres també ens sembla bé! –exclamen alhora la Sara i l’Ezequiel.

I tots junts continuen la marxa cap a Cal Marcet.

Mentre caminen, l’Ezequiel els pregunta:

–Esteu segurs de que podrem trobar l’anell?

–Si vas amb aquesta actitud tan negativa segur que no aconseguirem trobar res! –respon la Maria, intentant animar-lo.

En aquell mateix moment, l’Antoni té un mal pressentiment i es gira cap enrere. De sobte, veu sorprès que l’espia està molt a prop seu i crida desesperat a la resta de companys:

–Mireu, l’espia!!

I tots quatre surten corrents molt ràpidament. Passen per carrers i places fins aconseguir deixar-lo enrere; no s’aturen fins arribar altre cop a Cal Marcet.

Quan hi arriben pensen on pot ser l’anell:

–Si l’anell fa temps que va desaparèixer no pot estar en un lloc gaire modern –diu la Sara.

–Ben pensat! –exclamen.

–Podria ser a la xemeneia –proposa la Maria.

–Anem a buscar-lo –els anima l’Ezequiel.

Miren per tot arreu: per la xemeneia, per la piscina, pel terra, pel trampolí, per la finca, per les moreres i no troben res. Aleshores la Sara diu:

–Potser hem de mirar amb més detall la xemeneia.

–En aquesta xemeneia no es pot entrar! –els recorda l’Antoni.

La Maria que no es dóna per vençuda li contesta:

–Això ja ho veurem!

Tots quatre van altre cop a la xemeneia i es passen una bona estona buscant la manera d’entrar-hi.

–Mireu quina rajola més estranya! –diu de cop la Sara.

–Crec que hi ha alguna cosa escrita però la lletra és tan petita que no es llegeix –remuga l’Antoni.

–A la butxaca tinc la lupa salvadora –comenta la Maria mentre la busca.

Poc a poc van llegint el que hi ha escrit:


Si l’anell voleu trobar, aquesta rajola amb gràcia haureu de tocar

 L’Ezequiel empeny la rajola i s’obre una porta. A dins hi veuen unes escales.

1 comentari:

  1. Hola noies i nois! Quina imaginació! M'ha agradat la continuació, el detall de la lupa serveix per descobrir l'amagatall!! Enhorabona!

    ResponElimina